jueves, 29 de diciembre de 2011

EUTERPE - "Paisaje, Camino y Canción" (1974)

Volia acomiadar l'any dedicant una entrada a un disc significatiu; no un qualsevol, sinó un d'aquests treballs que, que malgrat no fos excessivament conegut pel nostre públic, tingués alguna cosa que el fes valuós i significatiu. El d'Euterpe era un àlbum que se'm resistia i que, per un motiu o un altre, no aconseguia trobar cap banda, ni en format físic ni tampoc en format digital. Així doncs, si avui arriba a Illa Sonora és per la contribució que ha fet un dels components d'Euterpe, el contrabaixista Antonio Arés: moltíssimes gràcies per haver-nos enviat aquest "Paisaje, Camino y Canción" .

La resaca de la Nova Cançó catalana a Mallorca havia deixat un grup d'aficionats a la música acústica que, poc a poc, s'anaren acostant de cada vegada més al Folk nord-americà. Gran part de la culpa la tinguè el talentós guitarrista Pepe Milán, prèviament colrat, juntament amb Arés i altres futurs membres d'Euterpe, a Driving Wheel. Poc a poc, desenvoluparen una interesantíssima activitat en directe que despertà l'interès del músic i productor manacorí, Antoni Parera Fons. De la seva mà, marxaren a Barcelona a gravar amb el segell Hispavox un disc que servís de recull dels diferents i antiquíssims ritmes/cants de Folk de l'Estat Espanyol (el gallec "Canto de Vendimia", la "Jota" d'Aragó, el "Corrido de Zamora" o la nostra "Sa Ximbomba", entre d'altres), però amb un tractament modern, amb una marcadíssima influència del Folk anglosaxó i unes lleugerísimes pinzellades de Progressiu. Aquesta proposta, més anticomercial que el Folk d'altres formacions com Nuestro Pequeño Mundo, feia d'Euterpe una banda pràcticament insòlita, tant a Mallorca com a la resta de l'Estat, i

L'experiment, titulat  "Paisaje, Camino y Canción" (1974), va resultar un èxit a nivell crític, però no tant a nivell comercial. És el que té una escassa o nul·la promoció... però bé, Euterpe van seguir dins l'avantguarda de la música que es feia a Mallorca, i mostra d'això és que enregistressin un disc ni més ni menys que amb Daevid Allen (escolta'l aquí).

I parafrasejant el títol d'aquest disc, a Illa Sonora seguirem descobrint - o redescobrint - nous paisatges, nous camins i noves cançons. Molts d'anys a tothom i feliç 2012.

DESCÀRREGA

Euterpe - "Paisaje, Camino y Canción" (1974)


DAYDREAM - "Daydream" (2006) - Demo

Feia temps que no ficava cap demo al blog... i què millor que rescatar aquesta mateixa, de l'any 2006. Marga Roca, actual guitarrista de Hadooken, m'ha enviat l'única maqueta d'una banda a la qual hi tocà ja fa uns anyets: Daydream. La veritat és que coneixia l'existència d'aquest quartet per un únic tema ("Impossible dream") que, anteriorment, havia inclós a una compilació cassolana titulada "Demos Attack Vol. 1" (descàrrega aquí) i que ara ha resultat ser el tema més fluix d'una demo, com a mínim, sorprenent.

Daydream van ser una banda efímera: es formaren a principis del 2006 i pràcticament a mitjans d'aquell mateix any ja eren història. Així i tot, Toni Barceló (veu, baix, teclat), Marga Roca (veu, guitarra), Nico Naury (guitarra) i Sebastià Barceló (bateria) van tenir temps de fer alguns concerts - com el de la primera edició del Donna's Fest - o enregistrar aquestes quatre cançons. Essencialment, Daydream van ser un grup de Rock Alternatiu que es nodria també d'altres estils relacionats, com el Power-Pop, el Grunge o el Noise-Rock dels 90's. Deia que "Impossible Dream" és el tema més fluix tal vegada per ser el més estandard, el més normalet. A mi m'han agradat molt més els altres; per exemple, "I loved to be there", un tema llarg i melancòlic, deixa de sonar rollo Sexy Sadie quan, a partir del minut 4, agafa un rumb més hipnòtic, atmosfèric i psicodèl·lic. O "Tied Dog", una composició bàsica i primitiva però plena d'actitud, on Daydream, mostrant la seva vessant més crua, tontetjen amb el Noise-Rock. Fins i tot em sembla destacable "S.F.G.", que malgrat comença d'una forma molt normaleta acaba amb un joc de guitarres tan sumament interessant que et deixa amb ganes de més.

Qui sap què haguessin pogut fer amb més temps per davant - el necessari per fer madurar el seu so - i una producció més adequada. En tot cas, Daydream deixaren un digníssim document sonor com a testimoni de la seva breu - però intensa - existència.


Daydream - "Daydream" (2006) - Demo

sábado, 24 de diciembre de 2011

KALASHNIKOV - "12 temas EP" (2002) - EP


No fa molt que en Toni Maltraste (Bad Taste, Disease, Holocausto Pomada... i actualment a Barbarie) afirmava, via xarxes socials, que aquest únic EP de Kalashnikov era la major joia del Punk/Hardcore que s'havia publicat a Mallorca. Afirmació arriscada, i més sabent que a l'illa van sortir un bon grapat de discs acollonants. No obstant, si haguessim de fer una classificació dels llençaments amb més mala baba, aquest "12 temas EP" (2002) ocuparia un lloc d'honor. 

No van durar massa temps, però pel que veig Kalashnikov han deixat bon record. Morro (veu), Popi (guitarra), Xema (baix), Tòfol (bateria) eren una formació molt jove, amb una habilitat musical aleshores bastant precària però amb una mala òstia tan gran que, com a mínim, és impactant. Ràbia en estat pur i, en aquest cas, concentrada en 12 cançons enregistrades pel propi Maltraste amb un rudimentari 3 pistes el juny del 2002. La producció, tosca i primitiva, en aquest cas no fa més que reforçar el violentíssim discurs de Kalashnikov. Vaja, em costaria imaginar-me un grup d'aquestes característiques amb un so pulcre, cuidat i sobreproduït.

Destacar, encara que soni reiteratiu, l'intensitat d'aquesta gravació i l'odi visceral que desprèn a cada tema; les lletres, senzilles i molt bàsiques, són essencialment històries de violència i nihilisme. Basta agafar com a exemple "25D", on Kalashnikov modifiquen la típica nadala de "Vint-i-cinc de desembre, fum, fum, fum" per oferir-nos un relat breu i sòrdid d'uns pastors encaputxats i armats que liquiden a "un minyonet ros i blanquet".

El disc va aparèixer editat en format vinil l'any 2004 i, segons es diu, s'en van fer poquetes còpies (500 còpies, em corregeixen per aqui) . Millor disc de Punk/Hardcore editat a Mallorca? No ho sé. Ara, disc de culte... ja ho crec que si.


 Kalashnikov - "12 temas EP" (2002) - EP

HADDOCK'S ORPHANS - "Nihil Obstat" (2009)

Nou exemple d'una banda que, d'haver nascut a un altre indret del món, hagués aconseguit una major repercusió i reconeixement amb un disc que val molt la pena: "Nihil Obstat". I ara és un molt bon moment per parlar-ne, perquè Haddock's Orphans just acaben de treure del forn el seu segon disc, un sorprenent i recomenable "Fishing Birds" que perfectament podriem qualificar com la gran sorpresa d'enguany.

El grup, format actualment per Carles Reus (veu, guitarra), Coque Piña (guitarra), J.A. Caballero (baix) i Miquel Ferrer (bateria), va començar la seva carrera amb un disc envejable: "Nihil Obstat" destaca per la seva maduresa, així com per una producció molt ben aconseguida. De totes formes, el que realment val la pena és el continut musical, una excel·lent feina per part d'una gent que, al seu moment, va saber mesclar amb molt de bon gust el llegat clàssic de The Cure i The Smith, amb les noves tendències del Indie-Pop, sense oblidar a referents com Teenage Fanclub o Pulp.

Just ara cercava un poc d'informació sobre els seus components, per saber si havíen tocat amb altres grups, i m'he trobat una extensa i llarga entrevista que va aparéixer al blog "Al Norte del Norte" quan presentaven aquest "Nihil Obstat" (llegeix-la pitjant aquí). I si us ha agradat aquest treball, pegau-li una escolta a la seva darrera obra, un "Fishing Birds" que deixa tan bon gust de boca com aquest, el seu debut.


Haddock's Orphans - "Nihil Obstat" (2009)

viernes, 23 de diciembre de 2011

SHIT YOURSELF LITTLE PARROT - "Split" (2011)

Traduir al anglès expressions col·loquials del castellà o català és una activitat especialment entretinguda, sobretot quan dus alguna que altra copa de més. Like Peter At Home, un dels millors grups espanyols que hagi donat el Metal més avantguardista, inauguraren una tradició de noms delirants que ha estat continuada pels mallorquins Shit Yourself Little Parrot. Cágate Lorito, per si encara no ho has pillat.

Jaume (veu), Brexas (guitarra), Gonzalo (baix), Tomeu (bateria) i Adri (sintes) formen una de les bandes més transgressores - a nivell musical, vull dir - que haguin sortit a Mallorca aquests darrers anys. Mesclen diferents elements del Metal més pesadot i contundent amb melodies de 8 bits, típiques dels videojocs dels 80's i 90's, per donar lloc a un sub-estil que alguns han denominat com Nintendocore. A nivell general, no inventen res nou, però tampoc hi ha massa grups a l'Estat Espanyol que estiguin fent una proposta com la seva o reivindicant la música de Horse The Band o els controvertits Iwrestledabearonce... Un punt a favor seu, doncs. 

El que aquí tenim són els tres temes que formen part d'un mini-CD compartit amb els parisencs Hwi Noree, i que ben aviat començaran a distribuir per Mallorca. Shit Yourself Little Parrot (SYLP, si vols escurçar-ho) començen, doncs, apostant fort... i com a bona banda esburbada que són, ben aviat els tindrem al programa més esburbat de la ràdio mallorquina: Fang i Distorsió. Atents!


Shit Yourself Little Parrot - "Split" (2011)


XAVIER ESCUTIA - "Sister Reincarnation" (1996)

Quan Los Valendas van morir per primer cop, després d'aquell enorme "World Under Water" (1995), el seu carismàtic líder va seguir donant guerra, tot i que en solitari. El resultat d'aquesta aventura fou un únic i deliciós disc en solitari, de títol "Sister Reincarnation" (1996).

És inevitable escoltar-lo i no enrecordar-te de Los Valendas, és clar. Però a aquest "Sister Reincarnation" les guitarres acústiques són les grans protagonistes, donant com a resultat un treball més intimista, més madur, més càlid. Xavier Escutia s'allunyava del Power-Pop per acostar-se considerablement a altres gèneres com el Folk americà o, fins i tot, la Psicodèlia blanda. No obstant, el millor d'aquest disc no és que segueixi una orientació concreta o una altra, sinó el brillant treball compositiu per part del senyor Escutia, i que es posa de manifest a cançons com "Years of solitude", "Sometimes I dream", "1000 days of shame" o "Hang your winds". Una curiositat sobre aquest disc... Quan acaba el darrer tema, comença un "hidden track" que no és, ni més ni manco, que totes les cançons del disc en una sola pista.

Els de Munster Records - segell que edità aquest treball - encara tenen còpies a la venda... i a un preu inmillorable: 1,50 €. Si voleu aconseguir aquest "Sister Reincarnation" original, aquesta és la vostra oportunitat! 


Xavier Escutia - "Sister Reincarnation" (1996)

Article sobre Illa Sonora

No ho negaré: m'agrada que s'escrigui sobre Illa Sonora. Però, tranquils, que darrera d'aquesta satisfacció no hi ha ganes d'engrandir l'ego d'un servidor, ni molt manco ser un motiu suficient per penjar-me medalletes a la solapa. M'agrada que s'escrigui sobre Illa Sonora pel simple fet de que, mitjançant aquesta iniciativa, la gent pugui seguir coneixent millor la música que s'ha fet i es fa aquí. Els grups i els artistes d'aquesta illa tenen - i han de tenir - el protagonisme absolut d'aquest raconet cibernètic, o no?

Divagacions apart, en Víctor M. Conejo, de Diario de Mallorca, ens dedica un article ben curro al seu blog (enllaç aquí). Davant paraules com aquestes, un només pot dir: gràcies!!!

Podría parecer mentira, pero juro que me he llevado una alegría al ver que me han quitado una idea. Estos son días de caer en el tópico y hacer listas con lo mejor del año (aunque para algunos, como los multipremiados telediarios de TVE, todo el año es época de tópicos, y por ello consideran noticia que en verano haga calor y frío en invierno). La lista que aquí pertoca es la de la mejor música mallorquina del año. La escena local es desde hace años bastante excelente (palabra de periodista especializado; me deje mi madre sin su glorioso arròs brut a la zamorana si miento), y todos los años genera una docena larga de muy buenos discos. Y llegados al momento de ponerse con ello, se encuentra uno con que se le han adelantado. E insisto: me alegro.
 
Porque los espabilados han sido los del blog Illa Sonora, iniciativa candidata a idea también del año (o más, pues lleva ya tiempo existiendo). La idea es sencilla: una web desde la que poder descargarse la música de los grupos locales. Y además de muy acertada e inspirada, está llevada a cabo con sentido común: sin la parcialidad del gusto propio, sin dejar ningún estilo fuera.
Tratándose de música local y salvo excepciones, se da la lógica ausencia de problemas de copyright y etcétera. De todas formas, en el blog se especifica que quien quiera ponerse rancio y guardarse su música para él solo, en su oscuro y anónimo armario, no tiene más que decirlo. La web contiene joyas por históricas y por categoría, como la discografía completa de los Crudos, material de Inertial Mass/Masa Sonora, el único EP que Alucigenia grabaron durante su corta existencia o el segundo y tercer discos de L.A.
La lista de los 12 mejores discos mallorquines del año (uno por mes) que han confeccionado en Illa Sonora concuerda plenamente con las maneras con las que organizan el blog: amplísimo conocimiento, criterio sin prejuicios y sobrada humildad. Es por ello que su lista es modélica, seria, fiable, profesional. Periodística. Se podrá añadir alguno (Pep Toni ‘Oliva Trencada’ Ferrer señalaba en su Facebook con razón que podría estar el de Doctor Martín Clavo, y el tipo es tan majete que invita a que lo pongan en lugar de su propio disco, que sale en la lista), pero no se puede dudar de que en la nómina hay 12 discazos con plena razón de ser.
El blog lo coordina Tomeu, licenciado en Historia que ha tenido el buen gusto de dedicarse a investigar y documentar nuestra historia musical reciente. Como profesional de la música, lleva además dos programas de radio: uno del mismo nombre, Illa Sonora, en BN Mallorca (106.5 FM, martes a las 17 horas) y otro, Fang i distorsió, en Ràdio Marratxí (92.9 FM, viernes de 17 a 18:20 horas).
Vull fer també extensible aquest agraïment al grup L'Équilibriste, que al seu blog (veure aquí), també han tingut unes paraules per a la tasca d'Illa Sonora.
Els xicots d'Illa sonora, que aquest any han fet un recull inmens i impressionant dels discs i música en general feta a Mallorca, si que es mereixen un premi. Gràcies a iniciatives com aquesta, qualsevol persona del món pot accedir a molta d'informació, tant gràfica com sonora, de la música que s'ha fet a l'Illa, tant les bandes que han enregistrat en grans discogràfiques com les autoeditades, sense barreres d'estils ni idiomàtics ni mediàtics. Tot hi té cabuda mentre estigui fet aquí. Des d'aquest bloc les hi donem s'enhorabona per sa feinada realitzada.

VV.AA - "[M]" (2011)

Feia temps que volia dedicar una entrada a la Radio-Televisió de Mallorca, popularment coneguda per [M], recentment finiquitada pel canvi de legislatura. La raó de perquè ho volia fer és per reivindicar el gran paper a nivell cultural que ha jugat, tant a nivell radiofònic com televisiu; i, més concretament, per haver actuat com a plataforma - televisiva - per a molts de grups illencs que, independentment del seu estil musical, difícilment podien haver arribat a aparèixer a alguna televisió. 

Aquesta compilació casolana, acompanyada per una il·lustració de Ginès Fernández dissenyada exclussivament per l'ocassió, es nodreix de les actuacions en directe que un bon grapat d'artistes van fer pels diferents programes de [M] entre el 2009 i enguany, destacant especialment el clàssic "Illa Musical", presentat pel músic Carles Grimalt, i del que segurament vaig robar de forma inconscient el nom per batejar aquest blog. En total, aquí us presentem una selecció de 20 grups/artistes, sonant en viu i en directe per tots vosaltres: Doctor Martín Clavo, Astrolabio, Misty Mountain, Malherba, Speak On Voltage, Broncos Blues Band, Son & the Holy Ghosts, L.A., La Banda Magnética, Will & the Loners, La Búsqueda, El Primer Tercio, Petit, Marcel Cranc, Monta-man, Eskasos, Anegats, The Hot Rodders, Shenobi i Toni Monserrat. De tot i molt, vaja.

Pròximament prepararem un nou volum sobre les millors actuacions a la ràdio Ona Mallorca, destacant especialment les del gran "Bufet Lliure" de Celestí Oliver que tantes migdiades va interrompre.


[M] (2011)

jueves, 22 de diciembre de 2011

WINONAS - Discografia (1996-1999)

Els Winonas és un grup que ara mateix esta, en certa forma, d'actualitat. No, no han tornat als escenenaris ni molt manco, però els seus components Manolo Martínez (veu, guitarra), Sergio Revert (guitarra), Borja Andreu (bajo) i Nacho Vegas (bateria) tornen a la càrrega amb un nou i ambiciós projecte, Hombrespajaro. La setmana passada presentaren el seu àlbum debut - editat per Blau - la qual cosa suposa una bona excusa per repasar els seus inicis musicals amb dos treballs bastant difícils de trobar i que en Pep R. ens ha cedit.

El Powerpop era un gènere ric i pròsper als anys 90's, i més a Mallorca, on hi havia grups del nivell de La Granja, Los Valendas, Crocodiles o els Goodfellows. No era fàcil competir, vull dir, però els Winonas, nascuts l'any 1993, eren un jove grup i amb ganes de menjar-se el món. El seu debut, "Pink Noise" (1996) suposa una bufada d'aire fresc: Power-Pop en anglès, molt melòdic i ben construït, amb uns aires que tant podien recordar a The La's com als Teenage Fanclub més convencionals. Gens innovador, però fet amb tanta gràcia que perfectament podriem considerar-lo com un dels secrets millors guardats del Power-Pop mallorquí. Tal vegada van voler aconseguir un so més madur i personal, no ho sé, però el cas és que el seu següent llençament, el mini-CD "Buenas Sensaciones" (1998) ens mostra a uns Winonas diferents, canviant l'anglès pel castellà i mostrant unes influències més que evidents del Pop espanyol dels 80's.

Si no vaig errat, la seva darrera gravació com a grup fou el tema "Touch me here", tal vegada el tema més experimental de la seva curta carrera trajectòria i que va quedar inclós al recopilatori "The Bam Balam Explosion Vol. 7" (2000). Després van desaparéixer per donar pas al grup de versions Pelillos a la Mar i, el 2010, els Riders, el projecte embrió que finalment a evolucionat cap als Hombrespajaros.


(The) Winonas - "Pink noise" (1996)

Winonas - "Buenas Sensaciones" (1998)


domingo, 18 de diciembre de 2011

2011: 12 mesos, 12 discs.

No ens podem queixar d'aquest 2011: quina anyada més productiva! Com a mínim, és curiós i significatiu que a un any de penúries econòmiques i desencant general com ha estat aquest, hagi sortit tanta, tantíssima bona música per part dels artistes illencs. Ha estat un luxe enorme haver estat al capdavant de dos programes de ràdio i posar cada setmana alguna novetat discogràfica o anunciar retorns de tota casta al món dels escenaris: des de La Puta Opepé o La Gran Orquesta Republicana a Los Malditos, sense oblidar a clàssics dels 60's com Los Pops o Los Bohemios.

Entre la gran quantitat de discs, EP's, singles i maquetes que han aparegut enguany, és difícil destacar-ne 12. Què no? Aquest 2011 ha estat protagontizat per Poomse, Pujà Fasuà, Aspirina Infantil, Eek, Gran Amant, Toni Monserrat Inc, Miki Serra, Antònia Font, Son & The Holy Ghosts, J56, Errör, Odette, Ceremoney, Decraneo, Hyde XXI, Monta-man, Mostros, Rutina, Nick Markham, Eveth, The Black Beards, Gran Sol, On, Joan Miquel Riera, The Marzipan Man, Big Yuyu & The Hot Nite Band, Cynical, Still Morris, Prosthetics, Tomeu Quetgles, Cranc Pelut, Haddock's Orphans, Goreinhaled, Shit Yourself Little Parrot, Hombrespájaro, The Bankers, Valtonyc, Calle N, Casa Rusa, The Dirty Rice, Drästica, Carles Grimalt, Torturators, Noiseast, Breathless, Sistema, Rec On, Arzobispo, So What, Hypnotize Me, Pandilla Basura, Los Dos Tan Felices, A La Puta Calle, Hadooken... i més, que ben segur me'n estic deixant un parell. Un luxe, no? A tots ells, enhorabona i moltes gràcies per a la seva contribució dins del camp de la cultura, tan malmenat per les estidorades arbitràries que es fan alguns dins dels despatxos.

Insistesc: escollir les millors publicacions d'aquest 2011 ha estat difícil. Tant que un top-ten se'm quedava massa curt així que, 'robant' el nom a aquells documentals de "Doce meses, doce causas", us present les que, a títol personal, considero les millors gravacions d'aquest any tan carregat de bona música. Atents!

1- CORC - "Calitja" - Autoeditat
Aquest disc és enorme. Enregistrat entre el 2009 i el 2010, va veure la llum a principis d'aquest 2011 sense el suport de cap segell. Incomprensible, per què Corc, formats per Xavier Rubí i Enric Cuéllar, han aconseguit crear amb bon gust i encert un disc d'altíssim nivell que res té a envejar a molts de grups ja consagrats. Un disc recomenable al 100%, sense pràcticament cap punt feble, i amb una virtut molt clara: la seva senzillesa i sobrietat els fa fascinants. Res de trucs o artificis; res d'imatge, jactàncies, o bombardeigs d'spam. Música, només música, i prou. Però música amb ànima, amb una gran càrrega atmosfèrica que et transporta cap a altres indrets, i més en directe, tal i com comprovàrem fa uns mesos a la presentació oficial del disc, al teatre Mar i Terra de Palma. Baix el meu humil criteri, el disc mallorquí del any.

2- ASTROLABIO - "Astrolabio" - Autoeditat

Hi ha debuts de tota casta, però el d'Astrolabio és la òstia, així de clar. Té de tot: actitud jove, un so fresc i poca-vergonya, una estètica molt definida i, el que és més important: un grapat de cançons tan bones com addictives. Vull remarcar la paraule addictiu, perquè aquest és un d'aquests treballs que costa de treure - i molt - del teu reproductor de música. Al principi se'ls comparà bastant amb Los Planetas, però segur que han deixat més d'una boca closa amb aquest treball homònim on s'hi perceb el rastre dels Beatles, la Velvet Underground, Black Rebel Motorcycle Club, Spacemen 3, els Rolling Stones... Ara per ara, aquests col·leccionistes de bones crítiques són una de les bandes amb més projecció a Mallorca. I si no, temps al temps.

3- OSO LEONE - "Oso Leone" - Foehn Records

Record que els vaig descobrir al ja mític "Bufet Lliure" d'en Celestí Oliver, i el primer que se'm va passar pel cap va ser: "Collons! No pot ser que aquests tios siguin d'aquí!". Xavi Marín i Paco Colombàs, juntament amb Jaume Rosselló, formen una de les majors sorpreses d'enguany: Oso Leone. Aquesta maravella de disc és incapaç de deixar indiferent al espectador no tan sols per la barreja de contrasts que hi trobem, sinó pel bon gust que destil·len cada un dels seus temes. "Oso Leone" val molt, però molt, la pena.

4- VERVAL DIARREA - "Verval Diarrea" - Metadona Records

Aquest disc em va deixar literalment KO: 16 cançons escampades en uns vint-i-pocs minuts a càrrec de gent colrada prèviament a grupassos com Phogo, Beastie Brutal Music Explosion o Disease. El resultat només podia ser un nou manifest de Punk/Hardcore rabiós i contundent, però amb una maduresa i un encant que difícilment es pot trobar a molts de nous grups. Editat únicament en format vinil, el debut de Verval Diarrea és tan sumament atractiu que el pots escoltar quatre o cinc vegades seguides sense sentir-te'n fart. De fet, ara mateix, mentre escric això, m'estan entrant unes ganes loques de tornar-lo a sentir.

5- PETRÖLEO - "La flor de piel"

Deia al seu moment que "Viaje al fin de la noche" (2009) estava bé... però que "La flor de Piel" era una passa enorme, pràcticament de gegant. Prescindint de bateries o percussions, Alberto Petröleo (veu, guitarra), juntament amb Daniel Zamora (guitarra) i Gaspar Reixach (baix) han creat un disc captivador: per l'atmosfera, per les lletres, per les cançons... per TOT, en conjunt. M'agrada la seva sobrietat, l'autenticitat, la naturalitat brutal i desoladora que desprèn a cada tema. Petröleo han creat un disc memorable; tal vegada, no apte per a tots els públics, però en tot cas memorable.

6- PETIT - "The Blackbird Daisy EP" - Autoeditat
Que Joan Castells, baix la màscara de Petit, hagi rebut tantes lloances i crítiques positives aquests darrers mesos no ha estat fruit de la casualitat, sinó de la bona feina que ha fet. Una mostra d'això és aquest "The Blackbird Daisy", un magnífic EP que marca una gran passa respecte al seu debut "Loveshines Firefly" (2009); no només és que ara soni més acústic i prou, sinó que, aquí, en Joan adopta un registre més madur i personal que captiva des de la primera escolta. Una llàstima que només inclogui quatre cançons; al manco, ens queda el consol de que quatre cançons com aquestes valen el seu pes en or.

7- FURA - "Iamo" - Back to the Records
Fura no ens han sorprès gens ni mica. Ho dic en el sentit ja esperàvem que el seu single "Iamo" seria la òstia... i efectivament, així ha estat. Aquest quartet amb base a Inca ha sabut aprofitar la seva visita a Madrid, on enregistrà aquesta cançó, i tornar amb un senyor single digital que demostra que, per sort, encara queden bufades d'aire fresc, imaginació i bon gust dins del saturadíssim món del Post-Rock. "Iamo" és una cançó que, minut a minut, va creixent poc a poc fins explotar a un final aclaparador, gairebé antològic. No sorprenen, insistesc, en el sentit de que de Fura només pot sortir bona música.

8- GOODFELLOWS - "Happynitol 150 mg." - Autoeditat
Fa un grapat de mesos, els Goodfellows ens havien portat un single de dues cançons, una espècie d'aperitiu del seu tercer treball. La cosa pintava bé, just com per pensar que "Happynitol" seria un bon disc, però... Déu meu! Aquest àlbum és per llevar-se el capell! Després d'anys de silenci - ni més ni manco que 12! - han tornat en plena forma amb un disc boníssim. Aquí no hi ha espai per cançons "de relleno", sinó per autèntics himnes del més atemporal i pur Power-Pop, amb reminiscències que van des dels Beatles (com no!) als Gigolo Aunts, The Knack o els Lemonheads. Una petita obra d'art a nivell musical, però també físic: feia molt de temps que no veia una edició tan currada i original com la d'aquest "Happynitol". Enhorabona!

9- L'EQUILIBRISTE - "Que sea la última vez..." / "Ningú no sospitarà..." - Autoeditats

N'estic segur que si L'Équilibriste hagués tret un disc amb el material d'aquests dos EP's - publicats amb un parell de mesos de diferència - segur, seguríssim que tindríem un dels discs del any. Per això, incapaç d'escollir entre "Que sea la última vez que te vea con una silla volando" i "Ningú sospitarà que sempre són les set", no em queda més que posar-los ex aequo dins d'aquesta llista d'Illa Sonora. Poc a poc han anat perdent l'intensitat elèctrica que caracteritzava al seu debut "I què en saps tu, de bicicletes i parafangos?" (2009) per mostrar un nou registre més madur, més ric i més profund. Una evolució lògica i que ens ha deixat cançons tan bones com "Mira-te'ls", "Hula hoop", "No compensa", "Les set", "15-M"... Quan més escolt aquests EP's, més m'agraden.

10- OLIVA TRENCADA - "Perleta Negra" - La Casa Calba

Minuts abans d'entrevistar-lo, en Pep Toni Ferrer em comentava mig en broma mig en sèrio que com la gent no compra ni discs ni llibres, Oliva Trencada han fet un disc-llibre. I que no és guapo això? Pel meu gust, aquesta "Perleta negra" és el millor àlbum que ha tret fins el moment; un disc inclassificable i imprevisible amb moments grandíssims com "Cançó de s'eriçó", "Bitxicletes Bronson" o "Em fa mal Speed". Una delícia, escoltar - i llegir, també - una obra que ens submergeix de ple en el particular univers d'una banda a reivindicar com són Oliva Trencada.

11- THE MISERY STRINGS -"Adventures in Badlands" - Autoeditat
Potser són l'aposta més singular i valenta del any. Els Misery Strings de Sant Jordi, que portaven 8 anys treballant a l'ombra, han debutat amb un "Adventures in Badlands" que sembla donar l'esquena a tot el que es fa a Mallorca ara mateix. El Blues primitiu i rural que es feia a les primeres dècades del segle XX al sud dels Estats Units, arriba de la seva má a la Mediterrània, amb un tractament tan extremadament personal que, o et captiva o et repel·leix, sense deixar lloc a l'indiferència. M'agraden aquests grups que son molt seus; aquests grups que no només saben crear bones cançons, sinó guanyar-se una personalitat. Misery Strings tenen les dues coses.

12- NET WEIGHT - "El ojo y lo que no es el ojo" 

Un altre gran retorn, esperadíssim per molts. Net Weight han despertat de la seva letargia per editar un disc a l'altura de les expectatives. D'acord; que no és el seu millor treball, però al manco hi trobem un grapat d'himnes de Hardcore assassí, despietat i aclaparant que posen de manifest que Net Weight no és ni ha estat un grup qualsevol. Vuit cançons d'una durada mitja d'un minut i mig: breu, d'acord, però molt, molt intens.


GUADAÑA - Discografia (1994-2004)

En Pedro Barrera - un grande - em demanava l'altre dia amem si podia penjar material de Guadaña; així doncs, avui recuperam la discografia d'aquesta llegendària formació de Punk/Hardcore illenc, aprofitant a més que d'aqui molt poquet treuran el seu nou disc, "Tambores de guerra".

Un cop, un company em va dir que de Guadaña es podria escriure un llibre, i no li falta raó: actius des dels primers anys 90's, aquest quartet va ser, al llarg d'un bon grapat d'anys, una de les bandes de referència a Mallorca, suficientment significativa com per influenciar a grups mallorquins posteriors com Estierkol o Roña. Després d'un període d'incertesa, la banda tornà a la càrrega amb dos nous membres: Randy, baixista de Men, i Buskets, veu de Roña. Ara només ens queda esperar a que "Tambores de guerra" faci justícia al seu estatus de llegenda.


Guadaña - "Maketa" (1994)

Guadaña - "El barco" (1999)

Guadaña - "Camelo" (2003) - Reeditat el 2006

Guadaña - "La isla de la calma" (2004)


miércoles, 14 de diciembre de 2011

DOCTOR MARTÍN CLAVO - "RPM" (2004)

I mentre esperam impacients el nou disc de Doctor Martín Clavo, "Explosión en el laboratorio"... Què tal si rescatem un altre dels seus directes? Aquest cop tenim el plaer de presentar-vos el concert que van donar l'any 2004 al efímer programa d'IB3, "RPM". Aleshores formàven el grup Omi Zida (baix, cors), Alberto (guitarra, cors; abans a La Gran Orquesta Republicana i avui amb els grans Petröleo), Ginès (bateria; també a NeoTokyo) i, com no, al capdavant, David (veu i guitarra).

En Jaume em va passar aquestes cançons (gràcies!), un servidor els hi ha pegat una rentada de cara amb una masterització força casolana i, finalment, en Ginès ha posat aquesta il·lustració tan xula a mode de portada improvisada. Gens malament, no? Aquest directe és genial, perquè recull catorze cançons boníssimes que podem trobar als discs "Mente de Perro" (2004) i "El dia en que salvamos la tierra" (2007). Clàssic darrera clàssic, vaja: "El circo de Satán", "El fin del mundo", "El virus del pollo", "Me siento mejor, gracias", "Finde", "Las pasiones de Juanlu"... Absolutament genial. Segur que farà més lleugera l'espera mentre esperam l'imminent publicació de "Explosión en el laboratorio".


Descarrega't també...
- Doctor Martín Clavo - Discografia (2004-2011)
- Doctor Martín Clavo - "En alas del naufragio" (1999, single)
- Doctor Martín Clavo - "En Cara B" (19-06-2011, directe)

Doctor Martín Clavo - "RPM" (2004)

VALTONYC - "Jazz amb llàgrimes de ron" (2011)

El 2011 també ha estat un any profitós pel Hip Hop mallorquí: el retorn de La Puta Opepé, el nou treball de Modo VS, o la nova entrega a càrrec d'un nou valor com és Valtonyc. Darrera d'aquest projecte s'hi amaga un jove de Sa Pobla, José Manuel Arenas, que tot i la seva juventut (va néixer l'any 1993) ja ha editat una sèrie de demos cassolanes com "Desde el papel" (2009), "Misantropia" (2009) i "59' Minutos" (2010). 

"Sempre m'ha cridat l'atenció la poesia; Marcos Ana o Charles Bukowski són alguns dels que posen aquest toc d'inspiració en el meu quadern", escriu Valtonyc al seu Myspace. "No record perquè vaig començar a escriure: no pretenc enganar a ningú i tampoc m'inventaré una història. Vaig començar a escriure perquè de petit m'agradava la poesia, i em donava bé escriure ... així que el 2009 vaig començar a fer poesia sobre ritmes, influenciant en els sentiments i les sensacions, d'aquest mateix pal". Admirable no només la seva joventud o la seva intensa activitat creativa, sinó també les seves ganes de volar, alt i lluny: aquests darrers anys ha actuat no tan sols per mitja Mallorca, sinó també per València, Aragó o Barcelona.

Ara, baix el crit de "Això és Mallorca, fill de puta!", torna Valtonyc amb "Jazz amb llàgrimes de ron" (2011), un disc cantat íntegrament en la nostra llengua. Tampoc soc un expert en el món del Hip Hop o el Rap però, cony,  aquí hi ha qualitat! No només a nivell de producció i les bases - força encertades, per cert - sinó pel seu contingut líric, que fuig de les banalitats diàries per adoptar un missatge més combatiu, políticament parlant. O pensàveu que necessàriament has de ser de Ciutat per fer Rap? Valtonyc demostra que no, i a més amb una gravació tan destacable com "Jazz amb llàgrimes de ron". 

DESCÀRREGA

VALTONYC - "Jazz amb llàgrimes de ron" (2011)

domingo, 27 de noviembre de 2011

RUTINA - "Homework" (2011) - EP

Fa uns mesos varem tenir el plaer de presentar a Rutina, una banda formada a Binissalem per Toni Escanellas (baix, veu), David Rojo (guitarra), Jaume Mateu (guitarra) i Joan Llabrés (bateria, bases). Aquest 2011 ha estat força productiu: a febrer presentaven "Rutina", el seu primer EP, i ara, a novembre, tornen amb cinc noves cançons recollides dins de "Homework". 

Lluny de ser reiteratiu o rutinari, "Homework" presenta les suficients novetats com per fer d'ell un EP millor i més complet que el predecessor "Rutina". D'acord que seguim parlant d'uns temes clarament influenciats per Los Planetas, Death Cab for Cutie, Radiohead o Vetusta Morla, però aquests temes em sonen més seus, més personals, més rics en matisos i detalls. Temes que em confirmen que Rutina sonen infinitament millor quan deixen de banda el Indie-Pop/Rock més estandard per submergir-se en passatges més experimentals i mostren la seva altra cara, influenciada per Sigur Rós o Explosions In The Sky.

M'agrada de "Homework" el seu constant in crescendo; començar amb un tema un tant pla que, pel meu gust, no aporta massa cosa ("Árbol - Niño - Libro"), i després l'EP augmenti la seva intensitat amb quatre temes molt lograts. Vull destacar l'intensitat que guanya la post-rockera "Homework", amb la inclusió del discurs de Charles Chaplin a la inoblidable "El gran dictador" (1940), la gran pujada de "Sweet Sixteen" (especialment a la part final) i la raresa total de "Perdut", la cançó més estranya i fascinant que hagi enregistrat aquest quartet fins a dia d'avui. No sé per quina raó - la forma de cantar de Toni, tal vegada? - que Rutina guanyen moltíssim cantant en català; els hi queda molt natural i, a la vegada, els fa més personals, més diferents. "Despullat", del seu primer EP, ho demostrava... I "Perdut" ho acaba de confirmar. 

Sempre dic que la veterania és un grau, i Rutina ho demostren novament amb un EP carregat de bon gust i, sobretot, bones cançons.


Rutina - "Homework" (2011) - EP

MONTA-MAN - Discografia (2008-2011)

Sabíem que, des de feia temps, que aquest era un projecte amb els dies comptats. I així ha estat: el passat divendres, dia 25, Jonatan Uría, acompanyat pel fidel guitarra Andrés Palacios, oferia el seu darrer concert baix el nom de Monta-man, al mateix lloc on tot va començar: l'església evangèlica d'El Rafal, a Palma. Jonatan ja ho havia avisat amb una nota de premsa que ens arribà més o manco a principis del passat estiu:

"Hay que saber parar. No tenemos la creatividad de unos o la caradura de otros para seguir repitiéndonos, y lo de evolucionar no entra en nuestros cánones. Los hippies se erigieron profetas del "Sexo, drogas y Rock 'n Roll". Monta-man también patentó su santísima trinidad: "Dios, desamor y muerte". Escribir y cantar sobre esto no es ninguna broma, acaba pasando factura. Monta-man fue una historia de amor imposible, tres años de grabar y tocar en directo bajando hasta el mínimo los listones de calidad y profesionalidad. Nada fue premeditado. Fuimos un fenómeno de Myspace, a base de spam salvaje, y es justo que ahora, con la decadencia del medio, desaparezcamos de las escena".

Exacte. Dic jo que un projecte tan rematadament personal per força havia de tenir les seves conseqüències; passar factura, en definitiva. No obstant, fou aquesta personalitat el que va fer distint i diferent a Monta-man de moltíssims altres projectes musicals d'aquests darrers anys a Mallorca, o les Illes Balears, directament. Amor i desamor, misèries, dolor i religió; aquests són els ingredients bàsics d'un còctel naïf purament Pop però de sabor netament Punk. Estic parlant d'un so lo-fi, 100 % rudimentari i casolà, que parteix d'una o dues guitarres, una veu amb cors de fons i un omnipresent Casiotone marcant el ritme, com si d'un bateria imaginari es tractés. Res queda a l'atzar: Jonatan escollí el nom de Monta-man perquè eren les joguines més cutres i merdoses de la seva generació.

Tres anys i mig han donat per molt, tant comper treurer-se de la màniga quatre discos/maquetes i un EP de versions. "Dudas razonables" (2008), de 8 cançons, fou el seu primer llençament; la terrible qualitat de so no és un obstacle per apreciar un disc que, pel meu gust, té algunes de les millors cançons de Monta-man: "Zaratrustra 08", "Invierno", "El coleccionista" i, sobretot, "Presidente". El va seguir un EP, "Versiones Travestidas" (2008), format exclussivament per versions de Juniper Moon, La Granja, Los Enemigos, Surfin' Bichos o Family, entre d'altres. El 2009 presentà "Unisex", amb 16 cançons, amb una sèrie d'interessants col·laboracions amb Astrolabio, Papá Topo i Ensaïmada Sideral. Al següent llençament, "El síndrome de la Isla" (2010), amb portada de Gerard Armengol, ja es podia observar algun símptoma de desgast a nivell musical, tot i trobar-hi algunes grans cançons com "Algo tiene que pasar", "Desapareció" o "Pensando en ti". El final el marca "El daño ya está hecho" (2011), produït per n'Alberto de Petröleo; es tracta de l'únic disc amb un so i una presentació més professional sense en cap moment traïr l'esperit que ha caracteritzat la música de Jonatan Uría. Com a extra, he inclós el directe que enregistraren el passat juliol al programa "Cara B" d'en Joan Cabot, a IB3-Ràdio.

No puc dir més de Monta-man. No hi ha termes migs: t'agrada o no t'agrada. Més allà d'això, a mi em sembla una proposta valenta, honesta, original i, sobretot, coherent. Record que, una nit al Rara Avis, a la primavera del 2008, vingué en Jonatan per donar-me una còpia de "Dudas Razonables"; m'explicà amb detall aquell projecte, aquella forma tan pecul·liar d'entendre la música i el negoci que l'envolta. I fa un bon grapat de mesos, quan l'entrevistarem a "Fang i Distorsió", m'alegrà comprovar que seguia amb la mateixa filosofia, les mateixes conviccions. I és d'admirar, just a un temps en el que la coherència és una qualitat difícil de trobar.

DESCÀRREGA

Monta-Man - "Dudas razonables" (2008)

Monta-Man - "Versiones travestidas" (2008) - EP

Monta-Man - "Unisex" (2009)

Monta-Man - "El síndrome de la isla" (2010)
Monta-Man - "El daño ya está hecho" (2011)

Monta-man - "Cara B (10-07-2011)"

jueves, 17 de noviembre de 2011

DR. DOOM - "La ley de Murphy" (2004)

Aprofitant que els companys de MallorcaPunk han rescatat aquest disc, des d'aqui farem el mateix; tot sigui per reivindicar el llegat de Dr. Doom, una boníssima banda de Punk sorgida a principis de la passada dècada i que va editar un únic disc, "La ley de Murphy" (2004). La banda estava encapçalada per l'ex-vocalista dels Canníbales, Rafa Murillo, acompanyat per la formació de Doctor Martín Clavo de l'època del "Comida para gusanos": David (guitarra), Omi (baix) i Gato (bateria). Cal destacar que actualment Rafa i Gato formen part dels grandíssims Aspirina Infantil.

"La ley de Murphy" és un bon disc de Punk en el qual, l'influència d'altres estils com el Hardcore, el Surf o el Garage, li acaben de donar un toc de varietat i ganxo. Al seu moment es van fer molt poques tirades, així que podriem qualificar-ho de... disc de culte? Jutja-ho tu mateix. Com a bonus track, he inclós una versió del "Irresponsable" que gravaren per al tribut dels Cerebros Exprimidos. Una banda a reivindicar, no trobau?


Dr. Doom - "La ley de Murphy" (2004)